Les 5 pel·lícules del 2011

Després de tant sense poder comentar pel·lícules detingudament, he volgut fer un rànquing, explicant quines han sigut les 5 pel·lícules que vaig veure entre Octubre i finals de Desembre del 2011 i que em van agradar i interressar més. El rànquing, fet de forma en que, les primeres pel·lícules que recordo són les que més m'han marcat, consta doncs, de les 5 que he trobat més interessant aquest 2011. Un altra dia, faré una segona part en la que parlaré de les 5 pel·lícules del 2012 que de moment m'han marcat més, comprenent des del gener fins a l'abril. Aquesta revisió és més, molt més important que altres, ja que després de tants mesos després de veure-les, es percep què és el que queda d'aquestes pel·licules i el que les ha fet importants per arrelar-se a la memoria.

El rànquing, doncs, d'aquesta primera part ha quedat així

1- UN MÉTODO PELIGROSO

2- THE ARTIST

3- MELANCHOLIA

4- ANOTHER YEAR

5- JANE EYRE

1.Un método peligroso. Un método peligroso és la nova pel·lícula de David Cronenberg protagonitzada per Viggo Mortensen, Michael Fassbender i Keira Knightley. La pel·lícula explica les peripècies del doctor Jung, com coneix a Sabina Spielrein, com prova els seus mètodes amb ella, com els dos experimenten amb el sexe, el masoquisme, i com més tard, Jung coneix al seu ídol, el doctor Freud, com els dos parlen, comparteixen idees, cartes, com després Freud i Spielrein segueixen en contacte, i finalment, com els tres acaben separant els seus camins establint-se en tres branques diferents de la psicoanalsis. En definitva, Un método peligroso explica una història apassionant, amb un llenguatge senzill i entenedor que et fa que al sortir del cinema et vulguis possar a llegir tot el que puguis sobre aquests dos psicòlegs. Només he de dir, que vaig veure una entrevista de Jung després de la pel·lícula. És un film que crea interes, que enganxa a l'espectador i que conté unes interpretacions brillants, que bé si han estat passades per alt a l'acadèmia aquí reivindicarem: Gran Michael Fassbender, o gran actor entre els que hi hagi, gran Keira Knightley, creible en un paper dificilissim i sobreto, gran Viggo Mortensen, sempre solvent en els seus papers. És una pel·lícula que és un gran Cronenberg, diferent, no tan violent com a les seves predecesores com Una historia de violencia, però, és que aquí se'ns presenta una altra violencia, molt més latent; com si Cronenberg hagués volgut passar a descobrir el perquè d'aquesta violencia humana, psicoanalitzanta.

Un método peligroso és una pel·lícula d'època que impacta, que ha estat ignorada a festivals i premis, i que es mereix el primer lloc del Rànquing, ja que, un dia a lasse se'ns va preguntar quina era la pel·lícula que ens havia agradat més l'any 2011, vaig dir, la primera que se'm v passar pel cap, i aquesta va ser Un método peligroso, amb la qual cosa, és una pel·lícula que ronda i ronda pel cap, i que està molt ben lograda.

2. The Artist. The Artist és aquella pel·lícula muda, francesa, i en blanc i negre que aquest any s'ha omplert les butxaques d'òscars. És una pel·lícula francesa dirigida pel desconegut Michel Hazanavicius i protagonitzada per Jean Dujardin i Berénice Béjo i que explica les peripècies d'aquest gran actor del cinema mut, George Valentin, que veu com el seu món s'esborra amb l'arribada del cinema sonor i que incapaç d'adaptar-se en aquest, s'enfonsa cada cop més, i només podrà ser ajudat pel seu xòfer o la Peppy Miller, una fanàtica d'ell convertida en diva del cinema sonor. Jo vaig anar a veure the artist just el dia de la seva estrena, bé o recordo, perquè des de que en vaig saber d'ella al festival de Cannes m'havien agafat ganes de veure-la i ja havia perdut moltes oportunitats. Primer, al festival de sitges, després a unes sesions especials dels renoir... així que quan perfi es va estrenar en sales no m'ho vaig pensar ni un moment i vaig anar a veure-la. The artist la vaig trobar entretinguda, interessant, convincent com a pel·lícula muda de finals dels 20 i sobretot, perfectament equipada perque un espectador del segle XXI que mai hagi vist una pel·lícula muda la trobi amena. La pel·lícula contempla totes les emocions, té un Jean Dujardin explèndid, i una planificació magnífica, per passar com a film d'època. L'aparició esporàdica de Malcolm McDowell la vaig trobar brillant, ja que sóc una gran fan de La naranja mecánica, però tot i així no us vull enganyar, no la vaig trobar una pel·lícula perfecta: primer, per la música, que l'esperava diferent, i a sobre, crec que aquest Hermann de Vértigo no pinta gairebé res allà, i l'altra, el final. Estava més que satisfeta amb The Artist quan, al arribar al final tot es va descolocar... No vull fer Spoliers, però calia un final taaaaaaaan feliç i tan poc verosímil... en definitiva, un final taaaaaaan hollywood??? La resposta deu ser que si, doncs, i que si vols fer una pel·lícula com si fos antiga, ho has de fer fins al final. Tot i així, que la pel·lícula hagi guanyat els seus oscars no em sembla gens malament.

3. Melancholia. Anem al pol oposat. Melancholia. Macropel·lícula de Lars Von Trier, director suec, pare del dogma, cineasta experimental. Melancholia, també l'esperava fervenment des de Cannes i Sitges, i quan es va estrenar, no vaig dubtar en anar-la a veure. Comencem pel començament. De què va Melancholia? és un díptic amb una primera part depressiva sobre un casament d'una noia que esta molt malalta psicologicament i feta un embolic, i una segona part, més espiritual però alhora, pacificadora i trista, on les dues noies protagonistes, que no són altres que Charlotte Gainsbourg i Kristen Dunts, veuen aproximar el planeta Melancholia sobre el nostre, el que farà acabar amb el món tal com el coneixem. Melancholia comença amb un pròleg molt oníric que em va fer esgarrifar... Estava davant d'un nou árbol de la vida?????? Era possible això en el misteriós Lars??????? Per sort, després de la fi d'aquest pròleg i l'inici de la pel·lícula ja es veu clara la diferència. Melancholia és una cosa, el árbol de la vida, un altre. I aquí, sentint-ho molt, m'he de declarar molt més fanàtica de Melancholia i de la pel·lícula de Von Trier que no pas de l'estracanada de Malick, que fins i tot va aconseguir nominacions als Oscar, mentre melancholia es podria en l'oblit juntament amb Shame i Drive. Melancholia té un aire documentalista amb el Dogma característic de Von Trier i que mareja als poc acostumats, però fascina als seus múltiples seguidors: és gairebe una realitat tangible, que es pot tocar. Les interpretacions de Kristen i Charlotte són també molt bones, les dues parts separades pel fons negre i la diferència de tonalitats, la primera groga, malaltissa i la segona blava, crepuscular... Melancholia és una obra mestra de Von Trier que ha estat amagada per culpa de l'escàndol de Cannes. La música de Wagner i el final apoteòsic no fan més que demostrar que Melancholia és una pel·lícula que val molt, i potser, una de les més poètiques alhora que de les més brutes (en el bon sentit) que Lars ha fet en tota la seva carrera.

4. Another Year. La nova pel·lícula del director anglès Mike Leigh. Un director que sempre intenta acostar-se a la realitat, que és un fanàtic declarat de la nouvelle vague, especialment de Truffaut i Godard, i que fa un cinema molt molt anglès que pot tenir influències fins i tot, i és molt dir, del Free Cinema.

Another Year és una pel·lícula que explica, a través d'un any, estació per estació la vida d'una familia anglesa de classe mitja, un matrimoni ja gran molt positiu que va veient com per la seva vida transcorren totes les patètiques vides dels seus amics mentre ells i el seu fill sempre veuen el costat positiu de la vida. La pel·lícula, amb actuacions molt bones on destaca l'actor Jim Broadbent, un dels talents britànics, i que ha sortit des de Harry Potter fins al diario de Brigit Jones, és una pel·lícula una mica irregular però agradable. Comença amb una primavera una mica insulsa, però quan la pel·lícula s'endinsa en l'estiu i la tardor, es torna càlida i molt agradable. Els personatges tenen una vitalitat increible i Mike Leigh fa passar-nos una bona estona mostrant escenes totalment reals, amb personatges molt optimistes junt a personatges, ja grans, que han tingut una vida desgraciada i que finalment, els toca bregar amb el que poden. El final amb l'hivern, però, ja torna a ser més engelat, amb la mort com a element principal, i això és el que deixa al espectador un mal gust a la boca, però analitzant-la en la seva totalitat, la pel·lícula té molta vitalitat, molta alegria, i és sobretot, molt anglesa, però també molt humana. Mike Leigh es demostra amb plena forma, i la pel·lícula, passada també d'estrangis per diversos festivals com el de Cannes té molt que oferir als espectadors. Definitivament una petita gran pel·lícula.

5. Jane Eyre. Finalment, Jane Eyre també ha entrat en el ranquing de les millors pel·lícules del final del 2011. Una pel·lícula del director multicultural Fukunaga que adapta per enèsima vegada la novel·la victoriana de Jane Eyre i que es fa de forma molt poluta i delicada, totalment, com un heritage drama anglès molt cuidat i protagonitzat per la creme de la creme anglesa. Començant per l'esplèndida Jane Eyre que està interpretada per Mia Wasikowska, una gran actriu de gran talent, i que sent tan jove ja ha demostrat un gran potencial començant amb Alícia i acabant amb aquesta Jane Eyre o actuant a les ordres de Gus Van Sant. Wasikowska ens mostra una Jane Eyre delicada com una flor, com una nina de porcellana, una dona que pot estimar, encara que primer li costa entregar-se, i és tota una heroina. El segon paper més important, però, i el que també destaca és Michael Fassbender, fent de Senyor Rochester i que aquí també ens ofereix una interpretació plena de matissos. Michael Fassbender és un dels actors del moment, un alemany irlandès i que resulta creible tan fent de Magneto com a torturat adicte sexual i que aquí fa un senyor Rochester, profundament enamorat, fosc a vegades, i torturat per un passat que el persegueix. Com ja sabem, Jane Eyre explica la història d'una noia que arriba a una mansió per a fer de mestressa d'una noia jove, i allà es troba amb l'enigmàtic senyor Rochester que s'enamorarà per complet d'ella. Jane Eyre és una pel·lícula delicada, que té les seves coses, estilisticament parlant, com aquesta càmera en mà del inici de Fukunaga, perseguint a Eyre a través de les muntanyes, aquest "remembering" a mitja pel·lícula, i que té un diàleg, extret de la novel·la, exquisit: com la part de: "You think that because I'm cold, but I'm not a machine without feelings" quan la Jane discuteix amb un Rochester enamorat però confús. La pel·lícula té molta poesia i és ideal per tota aquella gent que no ha vist mai una adaptació de la novel·la. És clarament, un exercici estilistic brillant, amb interpretacions absolutament impolutes, i sobretot, un paisatge impressionant i una banda sonora exelent. Punyent, amb violins, de Dario Marianelli, que extreu el sentiment de la història, ofega la música, i és totalment hermosa. En definitiva, una de les pel·lícules que es mereixia estar en el rànquing.

L'Oscar del gran artista francès

Gent! Després de segles sense aparèixer, torno a ser aquí, ja que una data tan senyalada com els Oscars no es podia deixar de ser comentada, així que aquí tornem, al peu del canó després de molt temps ausent per comentar la jugada.

Com un fet sense precedents, aquest any, abans de que es fes la gala dels Oscars havia vist gairebé totes les pel·lícules que optaven als premis més grans: Havia vist The artist, per suposat, Midnight in Paris i The tree of life, comentades per aquí mateix, havia vist Hugo i un llarg etc, així que, aquest any, sabia ben bé a que s'enftrontava cada una d'aquestes pel·lícules.

Per suposat, també havia vist Drive i Shame que són dos grans pel·lícules que no van rebre cap nominació i que per mi, és un fet inaudit i sobretot, intolerable ja que crec que és del millor que s'ha fet aquest any i que els acadèmics les han deixat passar potser perquè les trobaven massa "trangressores" quan Drive té la estructura de conte de fades, i Shame segurament, ha estat "oblidada" perquè en Fassbender i surt despullat... espera, que¿? des de quan això és una raó de pes? El mateix ha passat amb Von Trier, que tot i fer la rara Melancholia, res de res, mentre a Malick i el macro Arbol de la Vida, inferior a la del danés, si que ha sigut considerada...

Bé, però, anem al que interessa, als premiats.

Comencem amb millor pel·lícula: The artist... perdoneu, però em sembla a mi que aquest estava més que cantat... li donava una ínfima possibilitat a los descendientes, però, gairebé, res. Només després de veure la invención de Hugo vaig ser capaç de veure un possible rival que pogués treure-li el premi a The artist, una pel·lícula que emocionava, que era com la revolució del cinema mirant-lo des de l'antiguitat, agafar el pasat i veure que hi ha un futur, un renéixer del cinema, a partir del 3D. The artist, era bastant el contrari, es veia que el cinema actual no tenia gaire i que recorre al passat el faria resorgir, aixì doncs, són dos pel·lícules contradictories, futur i passat en una mateixa època. La vencedora, la que ha agradat és The artist, i realment, és una pel·lícula que s'arrisca, que és diferent a tot, i que em va agradar molt quan la vaig veure i que, perquè no, encara que ho ha guanyat tot i ja estem una mica cansats d'ella, és una gran pel·lícula que aixpo si, pot anar de francesa tot el que vulgui, que està més americaneitzada que una altra cosa.

Director: Michel Hazanavicius. A veure, que The Artist guanyi a la millor pel·lícula és una cosa, i no em sembla gens malament, perquè, juntament amb Hugo, era la que més ho mereixia, però això del director si que me huele un poco a la xamusquina... segur que a Malick i a Allen no els hi donaven perquè no es dignen a presentar-se, i Alexander Payne, com que encara no està gaire reputat en "el cercle dels Oscars com a direcor" però en Hazanavicius? Si l'any passat ja va pasar amb Tom Hooper passant-li la mà per la cara a David Fincher, per mi un gran director, que aquest any Hazanavicius, conegut gairebé a casa seva, li pasi a Scoresese que ha fet el treball més espectacular que he vist amb 3D i que ha fet la pel·lícula amb més amor i amor al cinema que he vist mai, deixant-se a ell mateix en ella, no trobo gaire acertat donar-li el premi al novell i deixar al gran director sense premi. Scorsese se'l mereixia més.

Actor principal: Jean Dujardin. En una categoria on no estaven nominats Ryan Gosling ni Michael Fassbender, grans artistes d'aquest any, Jean Dujardin ho tenia més fàcil. Ni George Clooney, que ja rebrà noves nominacions, tots tranquils, ni Gary Oldman, que tot i estar bé al Topo, tampoc li farem la ola, ni Brad Pitt, en Jean Dujardin, realment, feia una interpretació exelent d'aquell actor inventat de cinema mut George Valentin, que colaba com una reencarnació de Douglas Fairbanks i que a la pel·lícula ho feia totalment creible. Que en Jean guanyés era cantat també, però molt merescut, i sempre amb aquell somriure tan sincer.

Actriu principal. Meryl Streep. No he vist la dama de hierro però tothom diu que està estupenda així que amen. Segur que Michelle Williams també ho feia molt bé. Rooney Mara la clava fent de Lisbeth però al ser tan jove i nomñes amb un paper important a les esquenes era impossible i l'Albert Nobbs de Gleen Close a pocs havia convensut, així que Meryl, si diuen que ho fas bé, doncs endavant, tu que sempre ho fas bé, i com diria el Cam de modern Family: Meryl Streep podria hacer de Batman i seguiría estando fabulosa, es la perfección en persona.

Actor i actriu secundaris: Christopher Plummer i Octavia Spencer. Plummer de 82 anys s'ho tenia més que merescut, per carrera, ja que no para d'estrenar pel·lícules, i per pel·lícula, realment està molt entranyable a Beginners petita pel·lícula oblidada en totes les altres categories, i Octavia Spencer, curtida de secundaria a sèries com Los magos de Waverly Place es veu que aquí fa una gran actuació, com no la he vist, no puc jutjar, però segur que ho mereixia més que cap altre, inclosa Berenice Béjo.

De les altres categories ja poc a dir: guió per Woody Allen de Midnight in Paris el trobo molt acertat, l'altra tipus de guió por los descendientes també, i la música, per The artist també em grinyola, preferiria que hagués guanyat o Howard Shore amb Hugo o el nostre senyor Iglesias amb el Topo o moltes altres que no han estat nominades com la bso de un método peligroso, també de Shore i explèndida.

Per la resta poc més, poc Hugo i molt The artist, i tot i així un the artist massa poc afransessat i massa americaneitzat! Que comenci la veritable revolució europea!

 

PD. En Jean Dujardin sleeping és molt gran