La vida segons Terrence Malick

Fa un mes que vaig veure El árbol de la vida i puc dir en tota certesa que encara no m'he repòs del tot! Vaig anar a veure la pel·lícula després de veure que havia guanyat la Palma d'Or a Cannes superant propostes tan suculents per mi com Melancholia de Lars Von Trier o La piel que habito de Pedro Almodóvar i després de veure com la pel·lícula havia desconcertat a tots els crítics de Cannes, inclòs el meu professor d'Universitat que no sabia ben bé si suspendre o aprovar la pel·lícula. 

Amb aquesta curiositat innata vaig anar a veure el árbol de la vida, després de llegir notícies sobre gent que abandonava la sala a la mitja hora, moltes i moltes queixes dient que era la pel·lícula més insuportable que havien vist i demers....

Però jo valenta em vaig asseure a la sala i em vaig enfrontar a aquesta pel·lícula. Encara actualment incapaç d'escriure una crítica ordenada sobre la pel·lícula escriure punt per punt elements de el árbol de la vida i el que m'ha semblat cada un d'ells, perquè no em veig capacitada encara de fer un discurs raonable sobre aquesta pel·lícula.

1. El director: tots sabem que Terrence Malick és un home estrany i sobretot molt ambiciós que en 37 anys de carrera ha realitzat 6 pel·lícules, però sense dubte, aquesta és la que ell podria considerar com a gran opera, gran obra ja que ha tardat més de 20 anys en gestar-la i més de 2 en trobar un muntatge final adequat que parlés de tots els grans temes que el preocupen: la vida, la mort, la filosofia, l'art, la naturalesa, la infinitut, la finitut. Massa complex per explicar en una sola pel·lícula? Potser. Tot i així, Malick, sent el geni que aspira a ser, s'ha trobat aquí, fent-se massa l'autor demiurg i ambiciós que l'ha portat a aquest projecte que tanta disparitat d'opinions ha causat.

2. Els actors: si, Brad Pitt està correcte, Jessica Chastain també, el nen protagonista transmet molts matissos diferents en l'actuació que l'espectador ha de captar a través dels seus lleugers canvis en el rostre i la manera de moure's ja que la pel·lícula peca de poc diàleg i l'actuació de Sean Penn és més que breu, però deixa petjada a la memoria ja que Penn és un fiera de l'actuació, un camaleó que tot ho fa bé. No obstant, està més que clar que el árbol de la vida no és una pel·lícula d'actors, sino de naturalesa, i fins i tot, de més enllà, de sensacions, així que hi són allà, transmeten alguna cosa, però no són imprescindibles, al igual que tampoc ho és el diàleg.

3. L'argument de El árbol de la vida: no hi ha cosa més ambiciosa que l'argument en aquest film. Dins d'un argument que podria ser del tot convencional: familia dels anys 50 amb un pare molt autoritari i una mare molt amorosa i sobreprotectora, i un fill que s'ha de fer adult deixant enrere la infantesa, Terrence Malick hi transcriu tot un transfons ideològic i filosòfic que fa plantejar-nos el film com un film que va, des de la creació de l'univers fins a l'arribada a una mena de Paraís. Així doncs, el àrbol de la vida, després de començar amb unes imatges bellísimes de la naturalesa que encanten a l'espectador, comença un proleg de 45 minuts en que es relata la creació de l'univers, amanit amb un Lacrimosa que deixa l'espectador meravellat i en estat de cuelgue absolut, per després parlar de l'aparició de la vida, amb uns dinosaures molt rudimentaris, arribar a la història de la familia, i després de centrar-se massa temps en retratar aquesta situació de la familia, que es podria presentar ràpid i que s'allarga tant que acaba tocant temes compromesos com un possible complex d'èdip del fill, acaba amb una visita de Penn, el fill de gran, a una espècie d'espai despoblat on troba una porta que el porta a una espècie de paraís on tothom és feliç i tothom és jove. Un argument molt molt ambiciós, com es veu, que no va amanit per una gran dosis de diàleg ni frases rebeladores, però que abarca tanta cosa que s'acaba confonent i sense entendre res. Així doncs, el árbol de la vida té un argument que és com un arbre, té un troc, que és la història de la família i de l’evolució del nen, i unes branques que s’estenen fins a tocar els dubtes més existencials dels homes.

4. Planificació: Si hi ha una cosa de la que ningú té dubtes és que Malick té un sisè sentit per trobar i filmar le simatges més belles que pot trobar. I el arbol de la vida està plena de imatges bellísimes, sobretot, imatges de la naturalesa, els arbresm els rius i les cascades que ens deixen encandilats per la seva bellesa. A mes, Malcik utilitza molt bé el pla seqüpencia i deixa durar els plans  fins que aquests envaeixen de sensacions als espectador, ja que, això és una cosa que té el árbol de la vida, al no tenir diàlegs gaire reveladors ni una història central molt original, el públic, per connectar amb la pel·lícula, ha de connectar amb els plans o deixar-se hipnotitzar per la bellesa d'aquests. Així doncs, tan agradi com no el film, ningú no pot negar que la planificació és absolutament perfecte.

5. Una de les coses bones de el árbol de la vida, o una de les que més em va agradar, va ser la música del film, i és que Malick té un sentit per barrejar música clàssica amb una música, que ho sento, però és gairebé inaudible i irreconeixible de Alexandre Desplat. Tot i així, les barricades misterieuses de Couperin o el Lacrimosa que sona durant la creació del univers emocionen a l'espectador. Almenys, a mi em va emocionar el lacrimosa que es combinava a la perfecció amb les imatges del suposat Big Bang, i que composaven un esplèndit poema visual, que és com podriem definir aquesta pel·lícula: un poema visual, així doncs, no segueix una història ben definida, com faria una prossa,  i Malick posa especial èmfasis en que cada pla sigui com una estrofa bellísima, extraordinaria que plasmi una idea però no una situació, però reparada cada una de l'altra, sense connexió aparent.

Així doncs, per finalitzar aquest analisis sobre el árbol de la vida, dir que és una pel·lícula gens convencional, que per part d'història i transfons filosòfic flaqueja una mica bastant, però, que pel contrari, té una planificació i un aspecte tècnic extraordinari, immillorable, que pot ser o no, raó de pes per arriscar-se a veure aquest film que es fa bastant llarg en la part central que és més convencional i no en canvi, en aquest pròleg sense diàleg tan espectacular, i que potser agradarà a uns i desesperarà a altres.
Aquí deixo el tràiler pels valents (està en anglès, però el potent del tràiler està en la imatge), i encara està en cartell, així doncs, animeu-vos, o no, tot seguint els meus pobres i descolocats consells.