El dimecres, festiu, es va decidir anar al cinema, i en vistes de que cap de les pel·lícules em motivava gaire, encara que m'hagués plantejat veure per tercer cop The Dark Knight Rises de lo meravellosa i espectacular que és, es va decidir d'anar a veure una estrena, El legado de Bourne, esperant una mica d'acció.
Cartes sobre la taula. Només he vist la primera de les pel·lícules de Bourne i en unes condicions penoses: a les tantes de la nit, per antena 3, amb anuncis, farà uns 5 anys i amb una televisió que tenia una senyal terrible. Tot i així m'enrecordo que em va agradar bastant,tenia acció, tenia en Matt Damon, tenia ganxo.... vaja, que em va agradar i per això no esperava decepcionar-me de El Legado de Bourne. Tenia tots els ingredients: Molta molta acció, i Jeremy Renner, alias el nou action-man. Les crítiques deien que era més que prescindible, el que em feia una mica de por, però ja que anava al cinema a gaudir només d'un bon espectacle, em vaig arriscar.
El Legado de Bourne és una pel·lícula de director desconegut (d'aquests que n'hi ha molts a Hollywood i no s'atreveixen ni a anomenar en els cartells de les seves pròpies pel·lícules) i que tracta, principalment, de la vida de Aaron. Res de Bourne. Aaron és un altre noi integrat en el programa, que un cop veu que volen matar-lo, intentarà sobreviure. De pas, coneixerà a una doctora, que també serà blanc de l'agència, i assosiats, els dos intentaran amagar-se i intentar sobreviure.
El legado de Bourne té molta acció, sí, una Rachel Weiz molt mona, l'aparició de secundàris de luxe com Albert Finney o Edward Norton, i un Jeremy Renner hiperactiu que no para en cap moment. Amb uns reflexos dignes d'admirar, es passa la pel·lícula saltant i brincant d'un lloc a un altre, amb una agilitat com si ho hagués fet tota la vida, mostrant una gran força física que no haviem pogut gaudir del tot en el seu paper a Los Vengadores.
Però no tot són floretes, ni molt menys, per aquest nou Bourne. Primer. Vaig estar totalment perduda fins a la meitat del film. Edward Norton apareix en escena, recitant noms i noms, i casos i casos, i com només n'he vista una, em sentia totalment com una estranya. És a dir, té una entrada bastant potent pels no iniciats que es tiraran totalment enrere. Per uns minuts, vaig pensar que no entendria res de la pel·lícula. Així que vaig passar l'inici esperant les escenes de Renner ja que són les de la història nova i que tothom pot entendre.
El director té dos greus problemes. L'ús exagerat de Flashbacks i el mal de sambitu. La pel·lícula té masses flashbacks col·locats gairebé a la babalà, cadascún reflectint un tema diferent, com per mostrar que Aaron tenia un passat, però que ni ajuden a definir el personatge ni res, i només tallen la trama de mala manera, així que són bastant obviables i molestos. El mal de sambito ve a les escenes d'acció. Sobretot la última, interminablement llarga, i amb un muntatge tan accelerat que el distanciament espectador- espectacle és massa gran. No controlant, com Nolan, per exemple, aquest director utilitza molts plans que ja de per si són fets tipo Steady Cam, moviment constant, però a la sala de muntatge aquest mal de sambito empitjora. Al final, muntatge hiperultraaccelerat i en constant moviment que cansa, a més, per la seva llargada.
Per últim, però no menys important, la pel·lícula és llarga, costa entrar en la dinàmica, i quan per fi s'han instal·lat objectius i punts s'acaba. Realment, vaig sortir del cinema desconcertada. Quan vaig veure que perfi tota la trama s'havia estabilitzat, en tant que guió, vaig veure una escena d'acció llarguíssima amb motos. Pensant en les dinàmiques normals, vaig pensar que era molt tard, però perfi arribava l'escena que és decisiva en el film i el divideix en dues parts (Tota pel·lícula d'acció en té una). I de sobte, a la següent escena, vaig voler mirar el rellotge i vaig dir-me: no pot ser... el temps ja s'ha acabat. I de sobte, van començar a rular els crèdits. Amb tot obert, tot massa obert, és com si el legado de Bourne fossin realment, els 20 primers minuts, d'una segona part que portaria el nus veritable de la història. El legado de Bourne és realment, una mena de presentació, com si ja es tingués clara una saga, perquè realment, guionisticament parlant, la veig desequilibrada.
Tot i així i com ja he esmentat al principi de la crítica, és una bona pel·lícula d'acció, amb un Renner eclèctic, i una Weiz més obviable, però que agradarà als que vulguin passar una tarda de crispetes, fresquets, al cinema. Aquí us deixo el tràiler d'aquest film per si us animeu a veure'l, però ho sento, per mi, el tron de la pel·lícula de l'estiu encara el té The Dark Knight Rises i dubto que algú sigui capaç de treure'li.
PD. Menció per Oscar Isaac, un actor que vaig descobrir fent d'Orestes a Agora, i que cada cop m'agrada més. Sortint a Drive i ara a El Legado de Bourne, de moment és un secundari que potser té molts números de ser un actor consagrat a Hollywood.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada